EL KYRGYZSTAN: MUNTANYES I AIGUA

EL KYRGYZSTAN: MUNTANYES I AIGUA

per Pep Badosa

Un dimecres, una conversa entre dos aficionats a la muntanya… i en un moment donat, en Josep deixa anar com qui no vol la cosa: Som un grup petit, que ens n’anem a fer un trekking al Kyrgyzstan. Està clar que la meva pujada mal dissimulada d’adrenalina, va ser instantània, i un ”ostres” entre envejós , gelós i mal contingut em va sortir com a resposta. En Josep devia captar-ho i la seva proposta va ser generosa i ràpida: Divendres fem un sopar a casa per parlar-ne i ve també l’Anna que es la persona que ens organitza la sortida , vine a sopar i podràs recopilar mes informació…El cuc ja corria per dintre i acceptar l’oferiment va ser qüestió d’unes dècimes de segon mal contades . Fins divendres, doncs.

En arribar a casa , un hola a la Teresa i la resta de comentaris, tots acabaven allà mateix, al Kyrgyzstan. Sense cap necessitat d’anotar-ho al calendari, (que selectiva que tenim la memòria!), el divendres en qüestió, la Teresa m’acompanyava amb el cotxe fins davant de la porta de la casa d’en Josep, que en sortir a rebre’ns, feia gala d’uns excel·lents dots de persuasió, convencent a la Teresa de quedar-se també, i assistir plegats al sopar-reunió.

Que fàcil connectar amb persones que no has vist mai, però amb les que t’uneix una mateixa afició. Una agradable vetllada i quasi sense adonar-nos-en, ja estàvem compartint el projecte. Quedava un detall que no ens va deixar confirmar la nostra participació en aquell mateix moment; eren els pocs dies de vacances que li quedaven a la Teresa; però aquesta mena de problemes terrenals solen tenir solució, i en un dia el projecte quedava consolidat. Una altra trobada-sopar perquè l’Anna ens fes entrega dels bitllets dels vols i ens fes també cinc cèntims més d’aquets dies que ja ens esperàvem fantàstics, en un país desconegut i nou per nosaltres. El temps implacable com sempre, ens acostava al diumenge 4 de setembre. El centre d’operacions que havia estat a casa d’en Josep en les trobades anteriors, també va ser el punt de trobada per començar l’aventura, i allà ens aplegàrem, els vuit caminaires aventurers: l’Anna, organitzadora, coneixedora del terreny (és casa seva) i estones també guia i cuidadora de tot i de tots, la Pilar, la Teresa, en Josep, en Rafel, en Pere, en Matías, i jo.

Els vols perfectes, de Barcelona a Istambul (quatre hores), i d’Istambul a Bishkek , capital del Kyrgyzstan (quatre hores també),  aquí arribàvem entre dos i tres quarts de nou del matí , amb quatre hores de diferència horària (sembla fet expressament això de les quatre hores). Amb el que va durar el viatge i la diferència d’hores, no teníem clar si esmorzàvem, dinàvem, o sopàvem, però el que sí és segur és que vàrem doblar els àpats; gana, no en varem pas patir. Arribats a Bishkek, ens esperava el nostre transport, una furgoneta de 12 o 13 places, conduïda pel que seria el nostre xofer i company al fi i al cap,i que l’Anna ens va presentar com l’Edy, però com que el nom tot i essent curt ens era una mica complicat de recordar, en Josep el va batejar com a “Jordi”; crec que s’hi va identificar molt, amb aquest nou nom, i penso que quan vagi a recollir més catalans, no m’estranyaria que ja es presentés sempre com a “en Jordi”; l’acompanyava la Xènia (a ella no li vàrem pas canviar el nom), que seria la nostra guia fins que comencéssim a enfilar-nos muntanya amunt. l primer tram de ruta va ser curt, de l’aeroport a casa de la tia de l’Anna, parada i, sabeu què?… esmorzar!!! A casa d’aquesta gent tan hospitalària, vàrem descobrir, el pa Kirguis i les delicioses mega síndries i súper melons típics del país . Ens vàrem acomiadar i fins a la tornada del trekking, que tornàrem a casa d’aquesta família a passar-hi una nit. En Jordi ja ens esperava amb el seu bòlid a punt, per portar-nos fins a la població de Tokmok, a una casa particular , sabeu a què?, doncs a dinar!!!, De tota manera pel camí vàrem fer una parada en un súper, per canviar moneda; pensem que als nostres súpers, venen de tot i més, però als súpers del Kyrgyzstan, ni ha que fins i tot et canvien moneda!!. Sortint de l’esmentat súper em sentia com un ric marxant, ja que per cada euro, em vàren donar 82 soms (que és la moneda d’allà).

Proper a Tokmok, vàrem poder ampliar una mica la nostra cultura, visitant les restes d’una antiga població de finals del segle IX. Unes làpides turques, uns mausoleus, les restes d’un castell i sobre tot, la torre Buranà que es el que millor s’ha conservat i restaurat d’aquest antic assentament, varen ser el tema de les explicacions de la Xènia.

De nou en ruta; i de sobte mentre ens dirigíem a alimentar els nostres cossos, en Jordi va parar vora la carretera, i sense entendre on anaven, varen baixar l’Anna i la Xènia, desapareixent per la cuneta contrària, encuriosits, seguírem el seu camí, i al bell mig d’un camp solitari, assistíem perplexos a la compra d’una caixa de petites maduixes a un noi , que per més curiositat, anava equipat amb una camiseta del Barça… La casa en què varem parar a dinar, ens tenien preparada una taula, digna del més fantàstic i humil palau …i una vegada tips, al cotxe, doncs ara si quedava una bona estricada, baixar fins a Balykchy, població de pescadors a la part més occidental de l’espectacular llac Issyk-Kul (el segon dels llacs en altura més gran del món darrere del Titicaca. Fa 182 km. per 60 Km.) i seguir la irregular carretera que ressegueix la part sud del llac fins al poblet de Tamgà per passar la nit… eren uns dos-cents km.

A les vuit del matí esmorzant, el comentari era que tothom havia dormit d’una tirada, i en aixecar-nos de taula vàrem poder gaudir d’una passejada pel meravellosament desordenat i florit jardí de l’amable senyora Lyubov, mestressa de la casa.

Tot seguit, desfent una mica de carretera don havíem arribat la nit anterior, en Jordi ens va acostar fins un indret ben curiós, de fet el seu nom és Skazka que el traduiríem com “conte”, i a ben segur que d’aquet lloc se’n deu haver explicat més d’un de conte. Son formacions de petits monticles ondulats de pedra morta de colors variats, predominant ocres i vermellosos de formes capritxoses que formen un laberint de camins i que pujant damunt dels mes alts et permetia veure com a prop que estàvem de l’impressionant llac Issyk-Kul.

Després de la caminada, una nedada; no podíem arribar vora el famós llac i no tastar les seves aigües, i dic tastar perquè es una mica salat, talment com el mar. Després d’una breu regressió a la infància amb un assortit de jocs d’aigua, tornàvem a la carretera feina per a en Jordi que seguint cap a l’est, ens endinsava a la vall de Djety Oguz, a una trentena de km. de la ciutat de Karakol (capital de província), que visitaríem en acabar el trekking. Poc a poc l’orografia s’anava tornant més muntanyosa i un parell d’aturades vora la carretera, ens varen permetre contemplar formacions rocoses ben curioses com l’anomena’t “Corazón partido” i els “Set Braus”i també sostenir sobre el braç unes àguiles reals (pesant més que un pollastre).

De nou a la furgo, i la carretera que es convertia en pista , i la pista en pista dolenta, creuant rierols d’aigües blanquinoses i braves dels desgels, per sobre de ponts de fustes que cruixien al pas i pel pes de la furgoneta. Axó ja era un turisme diferent, ja no ens feia sentir “guiris”, érem voltats de muntanyes amb avets i rierols i allò era el que en el fons esperàvem, i en Jordi va fer la seva feina, fins arribar a una prada immensa i verda, a 2.600 mts. d’alçada i que en un costat, lluïa un campament amb nou iurtes anomenat “ Djety Oguz”. Les iurtes son les acollidores cases circulars naturals i ancestrals dels nòmades natius, però que, a diferència d’ells, nosaltres no traginaríem bestiar, només arrossegaríem per aquells salvatges i solitaris paratges que ja s’endevinaven fantàstics, la nostra avidesa de muntanyes, d’aigua, d’aire, d’arbres, plantes i pedres, fins a emborratxar-nos de natura, i això és el que vàrem aconseguir els següents quatre dies: caminant entre muntanyes i aigua durant el dia i descansant en els campaments ja preparats a les nits, acollits sempre per gent amable. L’espectacle que representava sortir a fora avançada la nit i apartar-te una mica del campament per contemplar-lo il·luminat per una lluna enlluernadora que retallava i pintava de negre sobre el terra les ombres de les tendes, alhora que tenyia de blanc brillant els sorollosos rierols sempre propers, amb un cel fosc i ple d’estrelles, es un record inesborrable.

En llevar-nos al mati del dimecres 6 en el campament Djety Oguz, ens acomiadàvem de la Xènia, doncs aquí començàvem els quatre dies de trekking, i els nostres guies per aquelles muntanyes serien en Vasili i l’Aleksey. També fèiem tria del material necessari per als quatre dies que dins unes bosses, els  traginers S’ocuparien de fer-les arribar a cada un dels campaments en què aniríem fent nit; és a dir nosaltres només portàvem dins les nostres motxilles, el necessari per passar cada jornada. Seguint la riba del riu de la vall Bai Tor, el camí anava guanyant alçada, però encantats amb el paisatge que ens presentava les seves primeres muntanyes grans, farcides de neus permanents, no ho notàvem gaire. L’Anna ens assenyalava el primer cinc mil a la vista, l’Oguz-Bashi. Buscar un lloc bonic per seure i dinar, era ben senzill …tot era bonic!

Per fi, sortejant prades inundades d’aigües i travessant algun rierol, arribàvem al campament Telety a uns 3500 mts. d’altura i al peu del pas del mateix nom que passaríem l’endemà. En tots aquests campaments, podies prendre un bon bany, nomes havies de tenir el valor que esgrimia en Pere en ficar-se dins d’aquelles aigües glaçades que baixaven del desgel…

El dijous 7, comença amb un altre dia clar, calmat i assolellat,( aquell dia ens tocaven 750 mts. positius , 1300 de baixada i uns 18 km.), i mentre anàvem guanyant altura , podíem veure com anaven desmantellant el campament, s’acostava poc a poc la tardor i les primeres nevades i nosaltres érem ja l’últim grup d’aquella temporada. En anar pujant, la vegetació poc a poc anava minvant, el terreny es feia pedregós i només elsedelweiss i unes petites plantes florides arrapades al terra s’atrevien a acompanyar-nos quasi fins a dalt. No trobaríem cap pas difícil, només l’esforç d’anar pujant.

Des de dalt al pas Telety, la visió de l’Oguz-Bashi era perfecta…Unes fotos i començàvem la baixada cap a l’altre vesant, la vall de Karakol. Mentre baixàvem de mica a mica anàvem abandonant el pedregam i les congestes de neu i tornaven els prats florits i l’aigua i després els avets, i en-mig d’ells, ens apareixia el campament de Karakol, a 2500 mts. amb una tenda-sauna! Impressionant, la provaríem. Per rematar la jornada, al voltant d’un alegre foc de camp ens atrevíem amb quatre cançons, mentre apallissàvem una ampolla de vodka, una de les tradicions russes que perduren. El resultat dels cants es va traduir en uns llamps i trons, que per por ens van fer abandonar la festa, i ja dins la tenda, sentíem el repicar sobre la lona de les primeres gotes de pluja, però que tampoc no, van anar a mes.

El divendres 8 començava fresc, però assolellat, clar i sense vent, avui eren uns 9 km. que havíem de recórrer, però amb 1100 m. de pujada. Després d’una horeta llarga de camí per la vall i sortejar sobre troncs, petits rierols d’aigua, començava el llarg ascens, primer fins a una cabana de fusta, anomenada “Sirotà” i més amunt fins a un salt d’aigua, on l’Anna ens explicà que les aigües provenen del llac que trobaríem a dalt. En arribar al coll , la natura ens presentava una nova meravella, l’espectacle del gran llac Ala Kol que traduït seria “llac colorit”i que en aquell començament de la tarda, era d’un puríssim color turquesa. Una mica mes endavant, també ens apareixien les tendes escampades del campament, i tant, al costat del llac, a 3600 mt. d’altura.

No sé si hi va tenir res a veure o no sant Bernat, el patró dels excursionistes, però el cas és que el dissabte 9, el dia es llevava altre cop perfecte per caminar i fer amb tranquil·litat els 18 km. que teníem per davant. Pas a pas, anem resseguint el pedregós camí que s’endevinava perfecte fins a guanyar els dos-cents i escaig de metres de desnivell que teníem fins el pas del mateix nom del llac, al pas Ala Kol, que en arribar-hi algun altímetre ens marcava 3900mt. Descriure el lloc es difícil; ho deixaré en majestuós, la classe de geografia per part de l’Anna posa nom als cims que teníem davant, tots ells de més de cinc mil metres: l’Asku, el Yigit, el Karakol i l’Oguz Bashí i la glacera que provinent del mig d’ells arriba quasi al mateix llac Ala Kol, i el nodreix d’aigua. Quan ens decidírem a baixar cap a l’altra vall, ens adonem que mentre badàvem, entre els guies i traginers, ens havien instal·lat una corda en els primers metres de camí perquè en ser tant empinat, algun de nosaltres no baixés rodolant. Bé, val més prevenir que curar. La baixada per la vall d’Arashan va ser llarga, i els escandalosos xiulets de les marmotes, ara que ens adonàvem que allò s’acabava, ens sonaven a crits de comiat. Arribàvem a Altyn Arashan a la fi del trekking, i una última mirada enrere ens mostrava la imatge d’un gran cim, una forma semblant a una enorme tenda blanca, el Palatka, era la visió de l’últim cinc mil d’aquells dies. L’antic balneari que existeix en aquest assentament, disposa de unes cabanes de fusta amb unes fonts d’aigües termals a més de cinquanta graus, que també vàrem voler provar…ara sabem tots com se sent un ou dur!

En sortir de fer la xup-xup en les aigües termals amb el cos completament nou, ens esperava una última aventura; caminaires, guies i traginers, ens enfilàvem més d’un metre amunt, dalt d’una mena de camió amb places, que anomenen tanc, i posant la nostra vida en mans d’un altre xofer que no era en Jordi, ens va baixar passant per sobre de clots, rocs, marges, troncs i rius, de dalt les muntanyes fins a la ciutat de Karakol. En arribar, en el fons el conductor es mereixia un fort aplaudiment. Un modern hotel ens esperava per passar la nit.

El diumenge 10 estava destinat ja a actuar el cent per cent com a “guiris”. Visita a la mesquita Dungana, construcció d’origen xinés,que serveix per al culte musulmà, la catedral de la Santa Trinitat (església ortodoxa russa) i un petit mercat. Dins la furgo d’en Jordi, enfilàvem la carretera que ressegueix el grandiós llac Issyk-Kul per la seva vessant nord en direcció a Bishkek; aquesta carretera, com que la part nord del llac es més turística, l’estaven ja fent nova. Una parada, ens va permetre endinsar-nos en un caòtic i pintoresc mercat, amb tota mena de productes autòctons, lloc ideal per comprar algun record del país. Tots vàrem invertir en material kirguis, algun més que altres, en Josep concretament, va comprar tants mocadors en una sola paradeta, que li va esgotar les existències a la noia que els venia, ella els hi va deixar a bon preu, però en acabar, va tancar la paradeta i crec que va marxar de vacances. En arribar a Bishkek ja era llostre, però va haver-hi temps per una volta per algun parc i contemplar la colorida il·luminació de places i carrers…Realment un gran contrast en comparació als llocs on havíem estat voltant els darrers dies.

La jornada la vàrem acabar en un luxós restaurant, on perfectament podíem haver mort (d’un empatx), si ens haguéssim acabat tot l’excel·lent arròs a la cassola que ens varen preparar aquella gent… impressionant!. La nit la vàrem passar a cassa la tia de l’Anna que ja coneixíem del primer dia. L’endemà no quedava més que un adéu d’enyorament a una terra de muntanyes i aigua, conscients que havíem invertit uns dies de manera fantàstica; eren pensaments mentre durava el trasllat a l’aeroport per tornar a casa. I una vegada a casa, una abraçada a l’Anna per haver-se ocupat de set “galifardeus” de manera meravellosa.

per Pep Badosa

escrit publicat al butlletí n.206, març 2018

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *