La neu calenta. Travessa Vallter – Núria

Podria dir que vaig fer la travessa Vallter-Núria per casualitat, però començo a estar d’acord en la idea que les casualitats no existeixen i per tant us diré, perquè em sembla més real, que vaig prendre una bona decisió, m’hi vaig apuntar.

Per mi no va ser una decisió gens fàcil, sempre he pensat que la neu és freda, i odio el fred, l’odio amb totes les meves forces.

I és clar, evidentment, les previsions eren de fred, molt de fred! No sabíem si seria millor portar grampons o raquetes, o les dues coses, però tothom m’advertia del mateix: abriga’t, que farà fred. I jo, el dia abans em vaig dedicar a gaudir de l’escalfor de l’estufa mentre no parava de patir pel fred de l’endemà, i em repetia: la neu és freda, i molla.

Vam arribar poc abans de les 8:00h del matí a Vallter i tothom es va posar en marxa; primer de tot cobrir-nos el cap, després les mans i després els peus, amb esquis o grampons (uns quants feien la travessa amb skimo i d’altres a peu), tot estava preparat per començar a caminar o a lliscar.

El dia era esplèndid, un sol radiant i gens de vent, la neu es deixava trepitjar amb tot el ventall d’opcions, semblava que ens haguessin obert les portes del Pirineu amb un cartell d’entrada lliure i a dins, la neu s’adaptés al gust del consumidor. Bé, pels que esquiàveu no va ser ben bé així, de Tirapits a Nou Creus la neu no us va deixar triar i us va tocar fer una tirada amb els esquís a l’esquena, que sincerament, ja us ho regalo!

La ruta pels que caminàvem va començar a l’estació d’esquí de Vallter, vam continuar pel coll de la Marrana, vam pujar al coll de Tirapits i vam acabar la pujada al coll de Noucreus, a partir d’aquí va ser tot una baixada de neu pols fins als genolls que m’incitava a baixar corrent i a la vegada m’ho impedia, per mi era massa, massa esforç.

Us heu fixat en el nom dels colls i pics de la zona? A mi em van despertar la curiositat. El coll de la Marrana i el coll de Tirapits acompanyats del pic de la Dona, el pic de l’Infern i el pic de la Fossa del Gegant. Segur que existeix alguna llegenda on tots aquests monuments naturals comparteixen una escena important de la vida del Pirineu oriental.

Era la primera vegada que feia una sortida amb el CEO, només fa dos mesos que en sóc sòcia, i era la primera vegada que sentia la neu calenta. Com alguns de vosaltres vàreu dir, les condicions que vam trobar no són les més habituals, normalment fa més fred i més vent, però jo us agraeixo a tots vosaltres i a la neu calenta que m’ajudéssiu a gaudir d’aquest dia fent una de les coses que més m’agrada, caminar.

Txell Coll, sòcia del Centre Excursionista d’Olot.

Fotografies de Sílvia Costa, Txell Coll i Ramon Bartrina.

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *